Will

No permitas que nadie diga que eres incapaz de hacer algo, ni siquiera yo. Si tienes un sueño, debes conservarlo. Si quieres algo sal a buscarlo y punto. ¿Sabes? La gente que no logra conseguir sus sueños suele decirles a los demás que tampoco cumplirán los suyos.

– En busca de la felicidad-

Emmanuelle Laborit

Avui un llibre que em té completament encisada. Un llibre autobiogràfic escrit per una noia Sorda, Emmanuelle Laborit, la primera actriu Sorda a guanyar el Molière de teatre. Tot i estar escrit de forma molt simple (és sabut que als sords els costa més estructurar frases complexes en llengua oral) transmet un conjunt d’emocions de forma que molts altres llibres no ho fan.  Encara vaig per la meitat del llibre, però és increïble la forma que té de transmetre les seves vivències. Un llibre ambientat en la època on, desgraciadament, es menystenia la llengua de signes i s’obligava als nens i nenes sords a oralitzar-se.

Una tarde, mi tío Fifou, que era músico, tocaba la guitarra. Le veo, la imagen está clara en mi mente. Toda la familia escucha. Quiero compartir la guitarra. Él me dice que muerda el mango. Lo muerdo, y él se pone a tocar. Me quedo horas mordiendo. Noto todas las vibraciones en mi cuerpo, las notas agudas y las notas graves. La música entra en mi cuerpo, se instala, se pone a jugar en mi interior. Mamá me mira, completamente pasmada. Ella intenta hacer lo mismo, pero no lo soporta. Dice que le resuena en la cabeza.

Todavía sigue la marca de mis dientes en la guitarra de mi tío.

-El grito de la gaviota -> Emmanuelle Laborit –

No nem bé…

Saps política estimada
més val que t´ho muntis bé
el teu paper és tan miserable
que t´amagues en el temps.
No em facis seguir el teu joc
que no vull prendre partit
els discursos sempre m´han avorrit.
Jo no crec en el poder
jo no crec en l´orgull
jo no vull parlar per ningú.
Vull quatre barres
encara que siguin de bar
M´agrada la gent que et mira els ulls.
Mira´m els ulls!

-Encara que siguin de bar -> SAU-

If…

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated, don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise:

If you can dream – and not make dreams your master;
If you can think – and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ’em up with worn-out tools:

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: ‘Hold on!’

If you can talk with crowds and keep your virtue,
‘ Or walk with Kings – nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And – which is more – you’ll be a Man, my son!

-If -> Rudyard Kipling-

Norwegian Wood

Primer post després d’un llarg, llarg parèntesi. Intentaré tornar a reprendre aquest blog amb el mateix entusiasme amb que el vaig començar. I per a fer-ho m’ha semblat bona idea publicar un fragment del mateix llibre amb que el  vaig començar.

La mort de la Naoko em va ensenyar una altra cosa: que no hi ha cap veritat que ens pugui calmar el dolor que ens  provoca la mort d’algú estimat. No hi ha cap veritat, cap sinceritat, cap força ni cap afecte que pugui apaivagar aquest patiment. l’únic que podem fer és superar-lo i aprendre’n alguna cosa, sabent que el que aprendrem no ens servirà per afrontar el següent patiment.

-Tokio Blues -> Haruki Murakami –