Gran Rodoreda

I amunt, jo amunt, amunt, Colometa , vola, Colometa… Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol… amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar… vola, Colometa. Vola, vola, amb les ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt…

-La plaça del diamant -> Merçè Rodoreda –

 *M’agradaria fer un incís,  no tan sols en aquest fragment (que penso que per molts llibres que llegeixi no trobaré un fragment que em transmeti aquesta intensitat i aquestes emocions), sinó en l’autora. Ningú com ella és capaç de reflexar les sensacions i el pas del temps d’una forma tan bella com la seva (qué hi ha més bell que les flors?) ni de plasmar en un sol llibre la metamorfosi que passen els seus personatges.